dijous, 20 d’agost del 2020

Història alternativa

 Panel I did as a result of a poll I asked in my Instagram account (@warlike_hermit) in which the majority would have voted to save King Louis XVI Capet from the trial that sentenced him to guillotine during the French Revolution. In this way, the First French Republic would never have existed, France would have continued to be an important kingdom, but perhaps more 'provincial' in stopping all the events that the Revolution unleashed and that led to the creation of Napoleon's French Empire that it occupied half of Europe.

 Viñeta que hice a raíz de una encuesta en mi cuenta de Instagram (@warlike_hermit) en la que la mayoría votó salvar al rey Luis XVI Capeto del juicio que lo condenó a la guillotina durante la Revolución Francesa. De este modo, la Primera República Francesa no habría existido nunca, Francia habría continuado siendo un reino importante, pero quizás más 'provinciano' al detenerse todos los eventos que la Revolución liberó y que provocaron la creación del Imperio francés de Napoleón que ocupó la mitad de Europa.

 Vinyeta que vaig fer arran d'una enquesta en el meu compte d'Instagram (@warlike_hermit) en què la majoria votà salvar al rei Lluís XVI Capet del judici que el va condemnar a la guillotina durant la Revolució Francesa. D'aquesta manera, la Primera República Francesa no hauria existit mai, França hauria continuat sient un regne important, però potser més 'provincià' en aturar-se tots els esdeveniments que la Revolució va alliberar i que provocaren la creació de l'Imperi francès de Napoleó que ocupà la meitat d'Europa. 





Translation from Catalan:
 NARRATOR: Meanwhile, in the year 1793 from an alternate dimension...

GIRONDIN DEPUTIES: Iaaaay! Vive la French Parliamentary Monarchy!

ROBESPIERRE: But, Fouche, you weren't one of us? Didn't you want the king's death above all?

FOUCHE: N-no... No, Mr. Robespierre. I've been a 'louicist' all my life.

SAINT-JUST: I don't know, Danton, but I would say that's not the way things should have gone...

DANTON: I suspect, my dear Saint Just, that it's because many would have voted execution, but didn't dare in the end.

-----------

Traducción del catalán: 
NARRADOR: Mientras tanto, en el 1793 de una dimensión alternativa...

DIPUTADOS GIRONDINOS: ¡Iaaaay! ¡Vive la Monarquia parlamentaria francesa!

ROBESPIERRE: Pero, Fouche, ¿tú no eras uno de los nuestros? ¿No querías la muerte del rey por encima de todo?

FOUCHE: N-no... No, Sr. Robespierre. Yo he sido 'luicista' toda mi vida.

SAINT-JUST: No sé, Danton, pero diría que no es así como las cosas tendrían que haber ido...

DANTON: Sospecho, mi querido Saint Just, que es debido a que muchos habrían votado ejecución, pero no se han atrevido al final.


dimecres, 12 d’agost del 2020

'Le roi est mort... Vive la République!'


 I know that I have been absent for a while, but because I'm busy in a comic about a very specific historical period: the French Revolution. So, to distract me a bit, here is a little illustration of Miss Guillotine with her latest "harvest". She is the shadow of Marianne and the personification of the most "humanist" instrument of execution that modernity was going inagurate by putting an end to all the others medieval torture and death methods.

 Sé que estoy bastante ausente, pero porque estoy ocupado con un cómic sobre un periodo histórico muy concreto: la Revolución Francesa. Así pues, para distraerme un poco, aquí tenéis una pequeña ilustración de Miss Guillotina con su última "cosecha". Ella es la sombra de Marianne y la personificación del instrumento de ejecución más "humanista" que inaugurara la modernidad al poner fin a todos los otros métodos medievales de tortura y muerte.

 Sé que estic bastant absent, però perquè estic ocupat amb un còmic sobre un període històric molt concret: la Revolució Francesa. Així doncs, per distreure'm una mica, aquí teniu una petita il·lustració de Miss Guillotina amb la seva darrera "collita". Ella és l'ombra de la Marianne i la personificació de l'instrument d'execució més "humanista" que inagurà la modernitat al possar fi a tots els altres mètodes medievals de tortura i mort. 







diumenge, 2 d’agost del 2020

Sorna Island Nights

 Illustration made from memory of one of the passages from the novel 'Jurassic Park. The Lost World' by Michael Crichton. Specifically, the moment when the couple of Carnotaurus appear, a kind of elongated sausages with powerful chicken legs and front legs even more ridiculous than those of the T. Rex, but owners of bulldog jaws capable of breaking bones crowned by two horns to which they owe their name; in addition to which Crichton endows them with the ability to change color as if they were giant chameleons. And even so, it always seemed to me that their participation in the story is almost anecdotal, losing all their potential (as, in fact, it also happens in the last 'Jurassic World' movie).

 Ilustración hecha de memoria de uno de los pasajes de la novela 'Parque Jurásico. El Mundo Perdido' de Michael Crichton. En concreto, el momento en que hace acto de presencia la pareja de Carnotaurus, una especie de salchichas alargadas con potentes patas de pollo y unas patitas delanteras aún más ridículas que las del T. Rex, pero poseedores de unas mandíbulas de bulldog capaces de partir huesos coronadas por dos cuernos a las que deben su nombre; además que Crichton los dota de la capacidad de cambiar de color como si fueran gigantescos camaleones. Y aún así, siempre me ha parecido que su participación en la historia es casi anecdótica, perdiendo todo su potencial (como, de hecho, también sucede en la última película de 'Jurassic World').

 Il·lustració feta de memòria d'un dels passatges de la novel·la 'Parc Juràssic. El Món Perdut' de Michael Crichton. En concret, el moment en què fa acte de presència la parella de Carnotaurus, una mena d'embotits allargats amb potents potes de pollastre i unes potetes davanteres encara més ridícules que les del T. Rex, però posseïdors d'unes mandíbules de bulldog capaces de partir ossos coronades per dues banyes a les quals deuen el seu nom; a més que Crichton els dota de la capacitat de canviar de color com si fossin gegantins camaleons. I tot i així, sempre m'ha semblat que la seva participació en la història és gairebé anecdòtica, perdent tot el seu potencial (com, de fet, també passa a la darrera pel·lícula de 'Jurassic World'). 






dilluns, 27 de juliol del 2020

Diari de la quarantena II

 I'm joking... Well, no, I'm serious... but maybe not... Anyway, in both stories there are even defeated kings and betrayals.

 Estoy bromeando... Bueno, no, lo digo en serio... pero quizás no... En fin, el caso es que, en ambas historias, hay incluso reyes derrotados y traiciones.

 Estic bromejant... Bé, no, ho dic en serio... però potser no... En fi, el cas és que, a totes dues històries, hi ha fins i tot reis derrotats i traïcions. 





dimarts, 21 de juliol del 2020

'Don't look them in the eyes...!'

 Stone Garden. In Greek mythology, gorgons were three primitive goddesses, monstrous daughters of the couple of archaic sea gods Phorcys and Ceto. According to what was told, they had live snakes instead of hair, a pair of golden wings, sharp teeth and metal claws, although their most fatal characteristic was the ability to petrify all living beings that looked them directly in their eyes. It was also said that they lived at the ends of the world, in a land close to where the Sun goes down (at a point beyond the 'Columns of Hercules', what we now call the Strait of Gibraltar). Their names were Stheno, Euryale and Medusa, the latter one being the youngest of them and the only non-immortal of the three, the only one who could be killed, just as the hero Perseus did time later. In later versions of the myth, Medusa was a young girl raped by the sea god Poseidon in a temple of the goddess Athena. In revenge for the blasphemy of such an act, the goddess was unable to directly attack Poseidon (not wanting to start an open war between gods), so she punished the 'weakest link' in the chain, the poor Medusa, transforming her into the monster for whom she would be known for eternity. 

 Jardín de Piedra. En la mitología griega, las gorgonas eran tres primitivas diosas, hijas monstruosas de la pareja de arcaicos dioses marinos Forcis y Ceto. Según se cuenta, en lugar de cabellos tenían serpientes vivas, dientes afilados, un par de alas doradas y garras metálicas, aunque su característica más terrible era la capacidad de petrificar todo ser vivo que las mirara directamente a los ojos . También se decía que vivían en los confines del mundo, en una tierra cercana a donde el Sol se pone (en un punto más allá de las 'Columnas de Hércules', lo que hoy llamamos el Estrecho de Gibraltar). Sus nombres eran Esteno, Euríale y Medusa, siendo esta última la más joven y la única no inmortal de las tres y que, por tanto, podía ser muerta, tal y como hizo el héroe Perseo un tiempo después. En versiones posteriores del mito, Medusa fue una joven violada por el dios del mar Poseidón en un templo de la diosa Atenea. En venganza por la blasfemia de tal acto, la diosa, al no poder atacar directamente a Poseidón (no queriendo iniciar una guerra abierta entre dioses), castigó el "eslabón más débil" de la cadena, a la pobre Medusa, convirtiéndola en el monstruo por el que sería conocida para la eternidad.

 Jardí de Pedra. A la mitologia grega, les gorgones eren tres primitives deesses, filles monstruoses de la parella d'arcaics déus marins Forcis i Ceto. Segons s'explica, en lloc de cabells tenien serps vives, dents afilades, un parell d'ales daurades i urpes metàl·liques, tot i que la seva característica més terrible era la capacitat de petrificar tot ésser viu que les mirés directament als ulls. També es deia que vivien als confins del món, a una terra propera a on el Sol es pon (en un punt més enllà de les 'Columnes d'Hèrcules', el que avui anomenem l'Estret de Gibraltar). Els seus noms eren Esteno, Euríale i Medusa, sent aquesta última la més jove i l'única no immortal de les tres i que, per tant, podia ser morta, tal i com va fer l'heroi Perseu un temps després. En versions posteriors del mite, Medusa fou una jove violada pel déu del mar Posidó en un temple de la deessa Atenea. En venjança per la blasfèmia d'un acte així, la deessa, en no poder atacar directament a Posidó (no volent iniciar una guerra oberta entre déus), va castigar la "baula més feble" de la cadena, la pobra Medusa, convertint-la en el monstre pel que seria coneguda per l'eternitat.  






dimecres, 15 de juliol del 2020

Diari de la quarantena

 The truth is that I already cut it again a few days ago.

 La verdad es que ya hace unos días que me lo volví a cortar.

 La veritat és que ja fa uns dies que me'l vaig tornar a tallar.




dijous, 9 de juliol del 2020

Esperant la Fi

 In Norse mythology, Vidar was the strong, lonely and silent god of the Forests, and the silence and tranquility found in them. In fact, his palace in Asgard, called Vidi, was a large lush forest, and he was known as 'the Taciturn One'. Son of the chief god Odin and the giantess Gridr, there he patiently awaits the coming of the final battle of Ragnarok, the Norse End of Times, because according to the prophecies, he will be in charge of avenging the death of his father Odin by destroying the giant wolf Fenrir with his gigantic iron boot; which is why, along with his brother Vali, he is also considered one of the gods of Vengeance. He will also be one of the few gods to survive the catastrophe, because if the wolf Fenrir represents the cold and darkness of winter, Vidar is the regenerative force of Nature, which always turns green again.

 En la mitología nórdica, Vidar era el fuerte, solitario y callado dios de los Bosques, y del silencio y la tranquilidad que en ellos se encuentran. De hecho, su palacio en Asgard, llamado Vidi, era un gran bosque exuberante, siendo conocido él mismo como 'el Taciturno'. Hijo del dios jefe Odín y de la gigante Gridr, es allí donde se espera con paciencia a la venida de la batalla final del Ragnarok, el Fin de los Tiempos nórdico, ya que, según las profecías, él será el encargado de vengar la muerte de su padre Odin en destruir al lobo gigante Fenrir con su gigantesca bota de hierro; por lo que, junto con su hermano Vali, es también considerado uno de los dioses de la Venganza. También será uno de los pocos dioses que sobreviva a la catástrofe, porque si el lobo Fenrir representa el frío y la oscuridad del invierno, Vidar es la fuerza regeneradora de la Naturaleza, que siempre vuelve a reverdecer.

 A la mitologia nòrdica, Vidar era el fort, solitari i callat déu dels Boscos, i del silenci i la tranquil·litat que s'hi troben. De fet, el seu palau a Asgard, anomenat Vidi, era un gran bosc exuberant, sent conegut ell mateix com 'el Taciturn'. Fill del déu en cap Odin i de la geganta Gridr, és allí on s'espera amb paciència a la vinguda de la batalla final del Ragnarok, la Fi dels Temps nòrdic, ja que, segons les profecies, ell serà l'encarregat de venjar la mort del seu pare Odin en destruir al llop gegant Fenrir amb la seva gegantina bota de ferro; motiu pel qual, junt amb el seu germà Vali, és també considerat un dels déus de la Venjança. També serà un dels pocs déus que sobrevisqui a la catàstrofe, perquè si el llop Fenrir representa el fred i la foscor de l'hivern, Vidar és la força regeneradora de la Natura, que sempre torna a reverdir.