El poder destructor de l'atzar

Something has gone wrong in the laboratory. The wretch scientist protagonist of the short story 'The Fly' (1957) by George Langelaan -of which several films have been made- and the fly with which he crossed his path in his teleporter.

Algo ha salido mal en el laboratorio. El pobre científico protagonista del relato 'La mosca de la cabeza blanca' (1957) por George Langelaan -y del que se han hecho varias películas- y la mosca con la que se cruzó su camino en su teletransportador.

Alguna cosa ha anat malament al laboratori. El pobre científic protagonista del relat 'La mosca del cap blanc' (1957) per George Langelaan -i del qual s'han fet diverses pel·lícules- i la mosca amb la que es va creuar el seu camí en el seu teletransportador. 

Les gosses de presa de Zeus

In Greek mythology, Phineus was a Thracian king who sacrificed his eye-sight to obtain the gift of prophecy. But then he began to use this skill to reveal the secrets of the gods. Zeus, the king of the gods, became enraged and, to punish him, sent him a flock of harpies to devour all his food. However, before he could starve to death, the heroes team of the Argonauts clashed and dispersed the monsters.

The harpies, like the sirens, were monsters half birds, half women, but there were certain differences that distanced them from their cousins-sisters. On the one hand, it was said that sirens were beautiful, while, in general, harpies are described as ugly (or even old!); the sirens not only have good voices (and sometimes they are represented playing musical instruments), but the harpies seem to have rather unpleasant and noisy voices, apart from giving off a certain bad smell, apparently. And finally, the sirens are associated with death and the underworld, while the harpies, although they are often accused of abducting young children from their cribs, are more related to the storm and the violent winds.

En la mitología griega, Fineo fue un rey tracio que sacrificó su vista para obtener el don de la profecía. Pero entonces empezó a utilizar esa habilidad para revelar los secretos de los dioses. Zeus, el rey de los dioses, se enfureció y, para castigarle, le envió todo una bandada de arpías para que devoraran todo su comida. No obstante, antes de que pudiera morirse de hambre, el equipo de héroes de los Argonautas se enfrentó y dispersó a los monstruos.

Las arpías, como las sirenas, eran monstruos mitad aves, mitad mujeres, pero había ciertas diferencias que las distanciaban de sus primas-hermanas. Por un lado, se decía que las sirenas eran hermosas, mientras que, en general, a las arpías se las describe como feas (¡o incluso viejas!); las sirenas no sólo tienen buenas voces (y a veces se las representa con instrumentos musicales), sino que las arpías parecen tener voces bastante desagradables y ruidosas, además de emitir cierto mal olor, al parecer. Y finalmente, las sirenas están asociadas con la muerte y el inframundo, mientras que las arpías, aunque a menudo se las acusa de secuestrar a niños pequeños de sus cunas, están más relacionadas con la tormenta y los vientos violentos.

A la mitologia grega, Fineu fou un rei traci que sacrificà la seva vista per a obtenir el do de la profecia. Però llavors començà a utilitzar aquesta habilitat per a revelar els secrets dels dèus. Zeus, el rei dels dèus, s'enfurismà i, per a castigar-lo, li envià tot un estol d'harpies perquè devoressin tot el seu menjar. No obstant, abans que pogués morir-se de gana, l'equip d'herois dels Argonautes s'enfrontà i dispersà els monstres. 

Les harpies, com les sirenes, eren monstres meitat aus, meitat dones, però hi havia certes diferències que les distanciaven de les seves cosines-germanes. D'una banda, es deia que les sirenes eren belles, mentre que, en general, a les harpies se les descriu com lletges (o fins i tot velles!); les sirenes no només tenen bones veus (i de vegades se les representa amb instruments musicals), sinó que les harpies semblen tenir veus bastant desagradables i sorolloses, a més d'emetre certa pudor, pel que sembla. I finalment, les sirenes estan associades amb la mort i l'inframón, mentre que les harpies, encara que sovint se les acusa de segrestar a nens petits dels seus bressols, estan més relacionades amb la tempesta i els vents violents.

Valaquenta redux X. Els Oblidats

The 'bad guys' from Valinor or the Valar that never were. In the first writings of his mythology, Tolkien describes Makar and Meássë, valar of the War and the Battles, that they lived separated from the rest of Valar and dedicated only to fight and looking for a fight. Seeing that perhaps their temperament fitted more closely with that of some Morgoth's minions, at the end he decided to eliminate them from the definitive pantheon.

And, with this last post, I conclude (this time yes!) the series about the "gods" in the works of Professor Tolkien.

Los 'malotes' de Valinor o los Valar que nunca fueron. En los primeros escritos de su mitología, Tolkien describe a Makar y Meássë, los valar de la Guerra y las Batallas, los cuales vivían separados del resto de los Valar y dedicados sólo a luchar y a buscar pelea. Viendo que quizás su temperamento era más propio de alguno de los esbirros de Morgoth, al final decidió eliminarlos del panteón definitivo.

Y con esta última entrada concluyo (¡esta vez sí!) la serie sobre los "dioses" en la obra del profesor Tolkien.

Els 'tipus durs' de Valinor o els Valar que mai varen ser. En els primers escrits de la seva mitologia, Tolkien descriu a Makar i Meàssë, els valar de la Guerra i les Batalles, els quals vivien separats de la resta dels Valar i dedicats només a lluitar i a buscar brega. Veient que potser el seu temperament era més propi d'algun dels sequaços de Morgoth, al final decidí eliminar-los del panteó definitiu. 

I amb aquesta última entrada concloc (aquest cop sí!) la sèrie sobre els "déus" en l'obra del professor Tolkien.

Aguaita a les cantonades...

Some days ago was the Epiphany celebration, when the three Magi bring gifts to the Spanish children, although I have now drawn their dark counterpart, the official boogeyman from Spain: the Sack Man ('l'Home del Sac' in Catalan / 'el Hombre del Saco' in Spanish). He was supposed to be a man who, attracting the clueless and mischievous children with candy, took away them with his sack where nobody knows. Perhaps the most terrifying aspect of the character -at least for the kid I was- is that, even being a fictional character, he was not a supernatural being, because, even though I never saw a man with a sack, the news of missing children have always been unfortunately very real.

Hace unos días fue el Día de Reyes, cuando los tres Reyes Magos de Oriente traen regalos a los niños españoles, aunque yo ahora he dibujado su contraparte oscura, el 'coco' oficial de España: El Hombre del Saco. Supuestamente, era un hombre que atraía a los niños despistados o traviesos con caramelos para llevárselos con su saco nadie sabe dónde. Quizás el aspecto más terrorífico del personaje -al menos por el niño que fui- es que, siendo un personaje de ficción, tampoco era un ser sobrenatural, ya que, si bien nunca vi a un señor con un saco, las noticias de niños desaparecidos siempre han sido, por desgracia, muy reales.

Fa uns dies va ser el Dia de Reis, quan els tres Reis Mags d'Orient porten regals als nens espanyols, encara que jo ara he dibuixat la seva contrapart fosca, el 'coco' oficial d'Espanya: L'Home del Sac. Suposadament, era un home que atreia als nens despistats o entremaliats amb caramels per endur-se'ls amb el seu sac ningú sap a on. Potser l'aspecte més terrorífic del personatge -almenys pel nen que vaig ser- és que, sent un personatge de ficció, tampoc era un ésser sobrenatural, ja que, si bé mai vaig veure un senyor amb un sac, les notícies de nens desapareguts sempre han estat, per desgràcia, ben reals. 

I ara sí… Feliç 2019!

Maybe it's a little late to wish you a good start to the 2019 year, but anyway, here's another quick drawing about the year change. It's an allegory -not of the end of 'Game of Thrones' even if it seems-, but the passage of time. Formerly, a Lion represented the Future/Summer, a Dog the Present/Spring, and a Wolf the Past/Winter, reunited the three for fighting in vain against a Dragon, who symbolized the Time itself, that is, the Eternity.

Tal vez sea ya un poco tarde para desearos una buena entrada al año 2019, pero de todas formas aquí os dejo un dibujo rápido sobre el cambio de año. Se trata de una alegoría -no del final de 'Juego de Tronos', aunque lo parezca-, sino del paso del tiempo. Antiguamente, un León representaba el Futuro/Verano, un Perro el Presente/Primavera, y un Lobo el Pasado/Invierno, reunidos los tres para luchar en vano contra un Dragón, símbolo del Tiempo mismo, es decir, de la Eternidad.

Potser ja és una mica tard per desitjar-vos una bona entrada d'any 2019, però de totes formes aquí us deixo un dibuix ràpid sobre el canvi d'any. Es tracta d'una al·legoria -no del final de 'Joc de Trons' encara que ho sembli-, sinó del pas del temps. Antigament, un Lleó representava el Futur/Estiu, un Gos el Present/Primavera, i un Llop el Passat/Hivern, reunit-se els tres per a lluitar en va contra un Drac, símbol del Temps mateix, és a dir, de l'Eternitat.