Parallel Mirrors. 3

A new illustration for the gallery of parallel literary characters with two adventurers: From right to left, Don Quixote of La Mancha, the immortal character from the Spanish literature created by Miguel de Cervantes for his novel "The ingenious nobleman Sir Quixote of La Mancha", publisehed in two parts, in 1605 and 1615, and considered the first modern novel. And next to him, the Baron Münchhausen, the popular protagonist of several stories and main character of a novel by Rudolf Erich Raspe, "Baron Münchausen's narrative of his marvellous travels and campaigns in Russia", published in 1785 and popularized in its German translation by the poet Gottfried August Bürger.

Una nueva ilustración para la galería de personajes literarios paralelos con dos aventureros: De derecha a izquierda, Don Quijote de La Mancha, el inmortal personaje de la literatura española creado por Miguel de Cervantes para su novela "El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha", publicada en dos partes, en el 1605 y el 1615, y considerada la primera novela moderna. Y a su lado, el Barón de Münchhausen, el popular protagonista de varias historias y personaje clave de una novela por Rudolf Erich Raspe, "Las aventuras del Barón de Münchhausen", publicada en 1785 y popularizada en su traducción alemana por el poeta Gottfried August Bürger.

Una nova il·lustració per a la galeria de personatges literaris paral·lels amb dos aventurers: De dreta a esquerra, Don Quixot de La Manxa, l'immortal personatge de la literatura espanyola creat per Miguel de Cervantes per a la seva novel·la "El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha", publicada en dos parts, al 1605 i al 1615, i considerada la primera novel·la moderna. I al seu costat, el Baró de Münchhausen, el popular protagonista de diverses històries i personatge clau d'una novel·la per Rudolf Erich Raspe, "Les aventures del Baró de Münchhausen", publicada al 1785 i popularitzada en la seva traducció alemanya pel poeta Gottfried August Bürger. 

'A l'Infern me l'han donada… per les males cavalcades!'

Champion of Hell! Count Arnau is a character from a medieval ballad and one of the most prominent figures in Catalan folklore. In theory inspired on a historical member of the Mataplana family from the XIV century, who dominated part of the Ripollès region, the legend tells that the Count was cursed to ride at night on a great infernal black horse spitsflames because of two great sins: seduce and abduct a young abbess from her convent, and not to pay for the work of his vassals. According to the versions, the Count escapes every night from hell from a well of his own castle or from a nearby cave; he himself is covered in flames or he is sometimes accompanied by the abbess's ghost to torment him, in addition to going next to a couple of demons disguised as black giant cats (but depending on the version, they are two big black dogs, goats or pigs). As the tales says, the misfortunes will fall on the person who sees him ride in the middle of the night even from a distance.

Campeón del Infierno! El Conde Arnau es un personaje de una balada medieval y una de las figuras más destacadas del folclore catalán. En teoría inspirado en un miembro histórico de la familia de los  Mataplana del siglo XIV, los cuales dominaron parte de la región del Ripollès, la leyenda explica cómo el Conde fue maldito a cabalgar todas las noches sobre un gran caballo negro infernal y de aliento de fuego por culpa de dos grandes pecados: Seducir y raptar una joven abadesa de su convento, y no pagar por el trabajo de sus vasallos. Según las diferentes versiones, el Conde escapa cada noche del infierno por un pozo de su propio castillo o de una cueva cercana; a veces él mismo se encuentra recubierto de llamas o va acompañado del espectro de la abadesa para atormentarle, además de ir junto a una pareja de demonios disfrazados de dos enormes gatos negros diabólicos (pero dependiendo de la versión, son dos grandes perros negros, cabras o cerdos). Como explican los cuentos, las desgracias caerán sobre aquella persona que lo vea cabalgar en medio de la noche, aunque sea desde la lejanía.

Campió de l'Infern! El Comte Arnau és un personatge d'una balada medieval i una de les figures més destacades del folklore català. En teoria inspirat en un membre històric de la família dels Mataplana del segle XIV, els quals dominaren part del Ripollès, la llegenda explica com el Comte fou maleït a cavalcar totes les nits sobre un gran cavall negre infernal i d'alè de foc per culpa de dos grans pecats: Seduir i raptar una jove abadessa del seu convent, i no pagar per la feina dels seus vassalls. Segons les diferents versions, el Comte escapa cada nit de l'infern per un pou de dins el seu propi castell o d'una cova propera; a vegades ell mateix va recobert de flames o va acompanyat de l'espectre de l'abadessa per atormentar-lo, a més d'anar junt a una parella de dimonis disfressats de dos enormes gats negres diabòlics (però depenent de la versió, poden ser dos grans gossos negres, cabres o porcs). Com expliquen les rondalles, les desgràcies cauran sobre aquella persona que el vegi cavalcar enmig de la nit, encara que sigui desde la llunyania. 

Evolució mitològica

Two versions of the same myth: on the left, the Lamia, a child-eating monsters from the classical Greco-Roman folklore. They were also snake-women who served as bogeyman to mothers of antiquity to scare their children; other of their recognizable characteristics were the fact that they were unable to close their eyes to sleep, but they could remove them from the eye sockets to rest, and the fact that the milk they produced was poisonous. And on the right, the basque and medieval version of the legend, the Lamiak, which they were beautiful girls like classical nymphs, somewhat naive, with copper-colored skin and animal feet, usually duck feet because they lived in streams and quiet ponds, where they combed their hair with golden combs.

Dos versiones del mismo mito: a la izquierda, la Lamia, monstruos devora niños del folclore clásico grecolatino. Ellas también eran mujeres-serpiente que sirvieron de cocos a las madres de la antigüedad para asustar a sus hijos; otras de sus características reconocibles era el hecho de que no eran capaces de cerrar sus ojos para dormir, pero podían quitárselos de las cuencas para descansar, mientras que su leche era venenosa. Y a la derecha, la versión vasca y medieval de la leyenda, las Lamiak, que eran chicas hermosas igual que las ninfas clàsicas, pero algo ingenuas, con la piel de color cobrizo y pies de animal, generalmente de pato, ya que vivían en los arroyos y estanques tranquilos donde peinaban sus cabellos con peines de oro.

Dues versions del mateix mite: a l'esquerra, la Lamia, monstres devora nens del folklore clàssic grecollatí. Elles també eren dones-serp que van servir d'home del sac a les mares de l'antiguitat per espantar els seus fills; una altra de les seves característiques era el fet que no eren capaces de tancar els seus ulls per dormir, però podien treure-se'ls de les conques per a descansar, mentre que la seva llet era verinosa. I a la dreta, la versió basca i medieval de la llegenda, les Lamiak, que eren noies belles igual que les nimfes clàssiques, però un pèl ingènues, amb la pell de color rogenc i peus d'animal, generalment d'ànec, ja que vivien als rierols i estanys tranquils on es pentinaven els cabells amb pintes d'or.